Aljub de Les Vinyetes

Situació

Partida Vinyetes del terme d’El Vilosell.

Coordenades UTM

X: 329014; Y: 4582294; Z: 678 m.

Mesures

Cabana

Fondària: 2,68 metres. Amplada: 2,40 metres.Alçada: 2,50 metres. Superfície interior: 4,82 m².

Aljub

Diàmetre: 2 metres. Fondària: 1,5 metres, aproximadament, ja que hi ha un gruix considerable de sedimentació que dificulta  la mesura.

Característiques

La cabana és una petita construcció de pedra seca, pertanyent a una finca  avui dia conreada de vinya, tot i que està situada  en un voral constituït per un  roquissar envoltat de bosquina.

Per cobrir la cabana, de reduïdes dimensions, s’emprà un sistema de tipologia mixta, que podríem definir entre “volta cònica, falsa cúpula i eliminació d’angles”. Era una forma molt imaginativa, que consistia en anar tancant les arestes de les parets perimetrals amb lloses que trencaven l’angle. Cada sostre, respectant el corresponent contrapès damunt de l’anterior, anava tancant la superfície fins que aquesta era tan reduïda que s’acabava cobrint amb varies lloses rectangulars arrenglerades. Aquesta disposició  pètria  es  cobria amb una capa gruixuda de terra premuda, que -amb una periòdica conservació i restauració- aconseguia una impermeabilitat total davant les filtracions d’aigua en temps de pluges.

La porta, de poca alçària, està coronada amb una llinda de pedra.

Una petita llar de foc es troba en el lateral dret del seu interior, tocant a l’entrada. Un forat a mitja altura de la paret servia per evacuar el fum.  Al fons del mateix lateral, es conserva una diminuta menjadora per a l’animal de càrrega.

Davant de la cabana trobem un aljub, actualment en desús, que en un principi recollia l’aigua de la pluja per escorrentia mitjançant uns reguers guiats vers el seu interior.

Molts dels aljubs d’aquest terme, inclòs aquest, entren en una tipologia semblant a la de “les basses tapades”, que consisteix en un  dipòsit excavat al sòl  natural, folrat amb parets diametrals de pedra seca, al qual s’hi accedia mitjançant una escalinata que, des de l’exterior, va baixant fins al seu fons. Per evitar l’impacte del sol i mantenir més fresca l’aigua, es cercava el vas amb parets i es cobria amb lloses de pedra seca. Tot i així, aquest sistema no aconseguia un tancament complert, ja que quedava en molts dels casos el buit de les escales i, per tant, no quedava resolta la privació d’entrada dels animals.

Per solucionar aquest problema, posteriorment, es feren els aljubs sense escales exteriors tancant tot el perímetre amb murs i coberta de pedra seca,  deixant una finestra en un dels costats per on es treia l’aigua amb una galleda i una soga.

Segons la tradició oral recollida en alguns pobles, quan es netejava el fons dels aljubs de sediments, el pòsit més fi es deixava assecar, es guardava a casa i s’utilitzava com a substitut de les actuals pólvores de talc.